Com cada juliol, hem de recordar els 90 anys del cop d’estat del general Franco (dia 18), l’inici de l’anomenada guerra civil i de la dictadura, que en molts aspectes encara patim.
El 25 de juliol en farà 88 que començava la Batalla de l’Ebre, que obligatòriament m’he fixat de recordar cada any en aquestes dates. Qüestió de memòria històrica i d’homenatge als soldats que defensaven la República, especialment la lleva del biberó, i els brigadistes.
Enguany es pot afegir a la bibliografia i documentació històrica la Crònica fotogràfica de David Tormo. 373 pàgines entre text i imatges que resulta un complement imprescindible per a seguir coneixent i comprenent aquella batalla. El pròleg contextualitza la lluita que va durar 115 dies, es detalla el pas del riu, l’escenari de la cruenta batalla de desgast, el què hi havia més enllà del front i l’empremta de la guerra al territori. Com epíleg, es parla dels espais de la museïtzació de la memòria.
La dictadura sanguinària que va seguir a la fi de la guerra no es va acabar amb la mort del Franco el 1975, i és que el 21 de juliol de 1969 Franco va designar Juan Carlos de Borbón (saltant-se l’ordre successori natural que corresponia al seu pare, Joan de Borbó, emparant-se en la llei de successió segons la qual seria Franco qui nomenaria el monarca del regne) com el seu successor a la Prefectura de l’Estat, amb el títol de Príncep d’Espanya (en el testament de Franco es deia que ho deixava tot “atado y bien atado”). Va ser proclamat per les Corts l’endemà 22 de juliol, i Juan Carlos va jurar (posar a Déu per testimoni) fidelitat als principis del Movimento Nacional i altres Lleis Fonamentals. Des del 9 de juliol al 2 de setembre de l’any 1974, el llavors príncep va assumir per primera vegada la Prefectura de l’Estat en funcions a causa de l’hospitalització de Franco, va estar poc més de set setmanes com a Cap d’Estat, amb el dictador viu.
D’ençà de les primeres eleccions generals de 1977 podem parlar de gairebé mig segle de democràcia vigilada. En l’anomenada Transició no es van depurar els feixistes que corquen el sistema, des dels diferents òrgans de poder. Ni policia, ni poder judicial, ni l’alt funcionariat, ni… tantes altres coses.
Ho hem vist, i ara ho confirmem diàriament amb les pressions per enderrocar al govern espanyol des de tots els fronts possibles. Els supervivents del feixisme van segrestar durant cinc anys el Consell General de Poder Judicial, i ara ho tornen a repetir amb la renovació de la Sala del Penal al Tribunal Suprem. I no passa res.
Podem recordar les manifestacions de jutges amb toga, prohibides. La no aplicació d’una llei, com la d’Amnistia, ja fa dos anys… No farem més llista, però la podem tenir al cap. Contrasta amb el silenci ensordidor de tot el que va fer l’exministre Cristóbal Montoro, que segueix en llibertat; la lentitud del cas d’Alberto González Amador (el nuvi d’Ayuso, o el germà de la presidenta també denunciat pel negoci de mascaretes, com l’exministre Ábalos, ja condemnat). I què dir de les filtracions, del secret de les comunicacions o la privadesa, que atempten contra els drets dels investigats: el Fiscal general ha estat jutjat i sentenciat, mentre que les filtracions de MAR (Miguel Ángel Rodríguez) s’han perdut pel camí. La justícia a Espanya és una màquina de triturar drets fonamentals dels seus investigats.
ç
Sense anar més lluny, el recent intent de frenar la regularització de migrants, aprovada amb el vist i plau de tothom, també d’Europa, que ara es busca recórrer i invalidar.
Encara, des que el 7 de març de 1940 Franco dictés una ordre ministerial per la qual s’avançaven els rellotges seixanta minuts per sincronitzar l’hora amb Berlin i l’Europa ocupada per Hitler, no hi ha hagut ni la voluntat ni el coratge de cap govern per revertir l’hora i posar-la al fus horari que ens correspon al meridià de Greenwich, i 86 anys després, mantenim l’hora alemanya. Preparem-nos, que volen tornar. Recuperem el “No passaran!”.
